L'evolució de l'escola
està començant a ser un tema bastant polític en la nostra
societat. L'escola d'abans era tradicional, la que va nàixer gracies
als canvis que va produir la societat industrial d'aquell temps.
Actualment, vivim en una escola dirigida a la societat de la
informació i del coneixement.
Començarem a centrar-nos
en l'escola tradicional, ja que em crida molt l'atenció el canvi que
hem fet, i no tan sols en el fet de com ensenyar i aprendre, i els
mètodes i hàbits que tenien, sinó a més en els canvis de recursos
que s'ha produït en els avenços de la tecnologia.
L'escola tradicional, alhora de la relació professor -alumne, la podríem comparar com 2 línies, una més llarga que seria el professor i l'altra l'alumne. La linea més llarga correspondria al professor i la més curta a l'alumne. “El mestre, és el que té tot el coneixement i la veritat, tot i que és el professional amb pitjor formació” segons Tonucci.
Amb aquesta comparació,
intent explicar la base on el professor té tot el coneixement, i
l'alumne no aprendrà més que el professor li ensenyi sense poder
augmentar la seva capacitat de coneixement, es a dir un continu
aprenentatge basar en la reproducció de ell mateix sense cap canvi.
Un exemple de “saber per saber”.
Comparant la base de
l'ensenyament de l'escola tradicional a l'escola constructiva,
arribem a “la construcció del nen dels seus propis coneixement”,
es a dir a un ensenyament totalment obert a l'experiència dels nens.
I per comparar també com hem fet abans, podríem relacionar l'escola
constructiva com un cercle, un ensenyament que mai acaba, que tots
tenim les mateixes oportunitats d'aprendre més i més, sense
limitacions.
Una volta que em
evolucionat a una escola constructiva, després del canvis alhora de
l'ensenyament, arribam també a un petit punt que vull parlar que es
sobre la relació professor-alumne. A l'assignatura de Pensament i
contextos educatius contemporanis, hem fet unes enquestes a persones
majors on li preguntavem com era l'educació i l'escola en el seu
temps, i a mi m'ha cridat l'atenció que tots em remarcaven la
relació professor-alumne.
Abans hi tenien un gran
respecte als professor, i parlo en general, tant l'alumne com els
pares de l'alumne, un respecte que s'ha anat perdent. “Jo no podia
replicar res al professor, ell era qui tenia el saber, i mai
s'equivocada” deia el meu avi. “Si suspenia una asignatura, on jo
no hi estaba d'acord i volia reclamar-la no podia fer-ho, em trobava
sola. Jo era una alumne i el professor sempre tenia la raó. No
contava ni amb l'ajuda del meu pare, ja que com he dit, el professor
tenia la raó” diu la meua tia.
Amb això afegeixo una
foto que m'ha cridat la atenció, que he trobat a Google.
Amb això, crec que
ens hem passat la limitació. D'un pas tan estricte com no poder
parlar les coses amb el professor, només donat la culpa a l'alumne,
hem passat a donar la culpa al professor, sense primer parar-nos i
mirar els punts en comú per arribar una solució i no llançar-nos
al més dèbil.
Finalment, en l'evolució
de l'escola, vull centar-me en l'evolució de la tecnologia. Soc una
persona actualizada en la tecnologia. Utilitzo elmòbil, soc molt
bona a l'ordinador en totes les bases i m'agrada molt, però no crec
que la tecnologia sigui la base del saber. La base del saber ha sigut
el professor, ho és i sempre ho serà.
A primer de batxillerat
tenia un professor a matemàtiques que li agradava molt la
tecnologia, tant com explicar, corregir, ensenyar-nos amb
l'ordinador. Com pot ser que les matemàtiques que es molt pràcti,c
ho fèiem amb gravacions de youtube i amb el llibre projectat a la
pared? Bet aqui, aquest any vaig aprovar matemàtiques en les
recuperacions de juny, i perquè em vaig apuntar a repàs. Va
utilitzar el guix una volta en tot el curs. Amb això vull dir, que
no es que no defengui la tecnologia, perquè com he dit abans
m'encanta, però que hi ha que saber com utilitzar-la i que no per
ser la base de l'actualitat hi ha que abusar d'ella, ja que n'hi ha
professors, com la d'Història que vull esmentar, que segueix amb la
base” vomitar tot es rollo” i tu escoltar fins que toqui la
campana (malgrat que sempre ha utilitzat un poc la tecnologia per
mostrar-nos documentals, o explicar guerres amb els mapes projectats)
i així es pot aprendre igual que amb tecnologia, per molt que sigui
“lo más de lo más”.
En general, amb tot això
vaig un breu resum sobre lo que aquesta primera setmana de classe a
Bases Didàctiques m'ha cridat més l'atenció i volia esmentar. I
per acabar vull posar un documental (bastant llarg però que val molt
la pena) que ens va mostrar Neus, la nostra professora de Psicologia
a l'institut, sobre l'educació al Japó, on surt un professor durant
tot un any fent classe. Per a mi es molt emotiu. Com jo diria, aquest
professor du l'ensenyament per dins.
“El maestro que intenta
enseñar sin inspirar en el alumno el deseo de aprender está
tratando de forjar un hierro frío” Horace Mann (1796-1859)
No hay comentarios:
Publicar un comentario