Avaluar

Aquesta setmana parlarem especialment de l'avaluació, un dels temes que vaig introduir la setmana anterior parlant de la globalització.

Com ja he dit, aquesta setmana parlaré de la ja introduïda avaluació, començant amb unes diapositives sobre l'avaluació introductories al tema.

AVALUACIÓ from Andreaalbaplanells

Anem a començar a explicar les diferents tipologies d'avaluació que tenim segon n'Escamilla (2009). En principi, Escamilla les divideix segons la seua finalitat, atenent al moment de la seua aplicació, segons el seu àmbit d'extensió, segons el grau de relació amb l'avaluador i finalment, segons el criteri de comparació.

En primer lloc, l'avaluació de diagnòstic s'utilitza per conèixer el punt de partida dels alumnes. L'avaluació sumativa doncs, s'utilitza per al coneixement i valoració de tot el recorregut que ha seguit l'alumne i finalment, arribar al resultat final. I com a tercer tipus, l'avaluació formativa es la més apropiada per l'avaluació processual, ja que es la que pretén orientar, regular i corregit el desenvolupament formatiu durant el procés.

Per altra part, atenent al moment de la seua aplicació, trobam: l'avaluació incial, aquella que coincideix amb l'inici del procés; l'avaluació final, la que es troba vinculada a la recollida d'informació al finalitzar un procés per conèixer si s'ha aconseguit uns objectius; i finalment, l'avaluació processual, aquella que s'haurà d'avaluar al llarg d'un període prèviament fixat.

Reflexionant un poco sobre els mètodes segons la finalitat i el moment de l'avaluació, observam que les més usuals són la sumativa i la final, i justament es relacionen amb un aprenentatge tradicional.

 

Continuant amb les tipologies, segons el seu àmbit d'extensió, trobam l'avaluació parcial, la qual s'orienta a l'estudi de determinats element; i l'avaluació global, que es dirigeix a determinar un aspectes clau d'un conjunt. Entre aquestes dues, observem que l'avaluació parcial compren un aire més tradicional que la global.

 

En quant al grau de relació amb l'avaluador, trobam dos tipus: l'avaluació externa on els agents avaluadors no participen estrictament en el procés d'ensenyament-aprenentatge; i l'avaluació interna, la qual la realitzen els participants del procés que s'avalua.

 

 En aquesta darrera avaluació, trobem 3 subtipus: l'autoavaluació, la qual el paper de l'avaluador i l'avaluat cauen en la mateixa persona; l'heteroavaluació, on l'avaluador i l'avaluat no coincideixen, es a dir algú avalua la feina de l'altre; i finalment, la coavaluació, on els subjectes s'avaluen mútuament.

Finalment, per acabar amb les tipologies, trobam les que segueixen el criteri de comparació. En primer lloc, l'avaluació criterial compara els resultats d'un procés educatiu qualsevol amb uns propòsits prèviament fixats. En segon i últim lloc tenim l'avaluació normativa on el punt de referència de comparació és el nivell general d'un grup que actua com a mitjana.

 

En conclusió, segons el grau de relació amb l'avaluador i el criteri de comparació, trobam que l' heteroavaluació interna i l'avaluació criterial destaquen en l'aprenentatge tradicional.

 

 

Ara, parlarem dels diferents tipus de continguts que proposa en Zabala: els fets, els conceptes, els procediments i les actituds.

Els fets es basen en la prova escrita senzilla, es a dir en la pregunta-respota/redacta.

Els conceptes utilitzen l'observació de lús que en fan del concepte, la resolució de problemes que impliquin l'ús del concepte.

Els procediments es basen en l'observació sistemàtica de situacions en les que es facin servir, el saber fer.
 

I finalment, les actituds depenen de l'observació del comportament en les situacions conflictives que es presenten.

 

Una part essencial de l'avaluació es l'hora de compartir-la amb els infants. Les dades que els donem tenen que ser una base de motivació i una forma de donar-los ànims i ajudar-los a anar coneixent les pròpies possibilitats i necessitats.

 

 A més, la valoració sobre la seua activitat ha de ser sempre un incentiu que l'estimuli a esforçar-se sempre una mica més.

Per acabar amb la teoria, parlarem d'un punt clau que esmenta en Zabala (2007) “l'avaluació de les competències esta mediatitzada per el caràcter selectiu de l'escola” .
 

En un primer pas reconeixem que estem mediatitzats per la història de l'ensenyament i per el paper que ha tingut en l'educació formal. L'escola ha complert la funció de seleccionadora als “millors” en el seu camí fins a la universitat. Malgrat això, donat que no tota la població vol, pot, ni necessita ser universitari, es necessari dispondre d'instruments que identifiquen aquells i aquelles que puguin tenir èxit en el seu camí dirigit a estudis superiors.

 

Amb aquest fi sirà necessari utilitzar des de els primers anys d'escolarització instruments i estratègies que permetin identificar a els potencials universitaris, així de forma sistemàtica fent probes periòdiques per conèixer les possibilitats de cada alumne. Ja que, no solament necessitem universitaris, sinó més que això, perquè malgrat no siguis universitari no vol dir que no tinguis altres sortides.

Per finalitzar amb l'entrada vaig a fer una petita reflexió sobre el canvi educatiu en l'educació. Hem de mirar al canvi, hem de produir el canvi... No podem continuar amb l'idea de classificar la societat per notes. Hem de avaluar per a renovar el docent. Deixar darrere el currículum pasat, orientar-lo al futur, a allò que sirà i allò que tractarà.

Abans jo no pensava en que l'avaluació era una forma de millorar, però ara veig que avaluar no es donar una nota, i dir si has après o no, sinó una forma de reconstruir l'aprenentatge per tal de millorar-lo.

Globalització a nivell d'educació

“No existe una metodología propia para la enseñanza de las competencias, pero sí unas condiciones generales sobre cómo deben ser las estrategias metodológicas, entre las que cabe destacar la de que todas deben tener un enfoque globalizador.” 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias. Antonio Zabala (2007)

Avui parlarem de l'aprenentatge per competències el qual destaca en un currículum amb un mètode més global, que és allò que destacarem: els mètodes globalitzats.

L'aprenentatge per competències segueix una serie de criteris relacionats amb el seu grau de significat, amb la complexitat pròpia i el procés d'actuació competent, el caràcter procedimental del procés i les diferents característiques diferencials dels components de les competències. Per altra part, l'estructura del currículum en torn a les disciplines convencionals impossibilita el desenvolupament de totes les competències, per tant en l'aprenentatge necessitem assumir un aprenentatge de competències de caràcter interdisciplinari i metadisciplinar, que estaria relacionat amb les àrees disciplinaries de la forma d'ensenyament, les condiciones, els continguts i les competències generals.

En conclusió, aquests criteris ens mostren la debilitat dels mètodes expositius heretats al llarg del temps, per això la classe magistral i els seus mètodes derivats només serveixen per competències de caràcter acadèmic. Doncs, la limitació dels mètodes expositius a les classes magistrals han generat la cerca de mètodes alternatius, però no hi ha cap que representi una única encertada resposta vàlida, ja que no existeix un únic mètode. El resultat de l'ensenyament del qual l'objectiu no es la varietat, doncs és la utilització apropiada de estratègies i mètodes coherent amb el coneixement del qual disposen sobre com es produeixen els aprenentatges.

 

Per altra part, alhora de realitzar l'ensenyament-aprenentage cal fer una serie d'activitats de manera ordenada i activa amb les estratègies metodològiques.

Les variables metodològiques inclouen, a més d'unes activitats determinades, la forma d'agrupar socialment l'aula i els alumnes; les relaciones i situacions comunicatives entre els mestres i els alumnes; la manera de distribuir l'espai i els temps; l'organització dels continguts i l'us de materials, amb una final avaluació.

Ara, aniré un a un explicant les diferents organitzacions.

 

Començarem amb l'organització social de l'aula, la qual configura una determinada organització en la qual els nens i nenes conviuen, treballen i es relacionen segons els models en el que el gran grup i les variables permetin contribuir d'una formar determinada al treball col·lectiu i personal i juntament la seua formació.

 

La metodologia per a l'aprenentatge de les competències deu complementar una organització social de l'aula en la que conviuen al mateix temps el gran grup, els equips fixos heterogenis, els equips flexibles homogenis o heterogenis i el treball individual.

 

Una bona organització a classe, de manera de rotació cada trimestre, seria una bona forma de relacionar-se amb tota la classe i ajudar a fer-los més sociables i menys timids.

 

Per altra part, el temps i l'espai es converteixen en unes variables metodològiques fundamentals, ja que l'us rígid d'aquestes pot impedir l'aprenentatge de moltes de les competències prèvies.

Amb la relació a la variable de l'espai, es deu complementar la distribució física de l'aula i la necessitat de la utilitat d'altres zones.

Durant el canvi de l'escola tradicional, també afectà a la distribució de l'espai, doncs comença a crear un greu problema quan el protagonista de l'ensenyament passa a ser l'alumne en contes del mestre, i llavors s'inicia uns altres tipus d'organització per racons, com ara serien les biblioteques, els laboratoris, el gimnàs...

 

Segons la distribució del temps, l'escola tradicional disposava d'uns períodes rígids d'una hora per àrea. En el canvi a l'escola constructivista això ha proposat una flexibilitat horària, millorant així el treball en grup.

Deixant de banda l'organització, anem als materials curriculars, aquells que ajuden tant a l'alumne com al mestre a ensenyar i aprendre.

Podem tipificar-los segons l'àmbit d'intervenció, la intencionalitat o segons la manera d'organitzar els continguts i en relació al suport.

Segons en l'àmbit d'intervenció s'utilitza el llibre de text com a forma més estesa i tradicional, malgrat que aquesta te diferents crítiques, com el tractament unidireccionals dels continguts o la impedició d'una actitud crítica ja que no es respecten els ritmes d'aprenentatge.

 

Es important ser conscient del valor del llibre com a mitjà de guia no com a substitució dels nostres principis de mestre.
 

Seguim amb el suport tant de paper, com la projecció estàtica, la imatge en moviment, l'informàtic o multimèdia. Tots aquestos són útils per ajudar a l'ensenyament, però no son un valor clau per substituir el paper del mestre.

 

Finalment, arribem a l'avaluació, al control dels resultats de l'aprenentatge aconseguits. Aquesta es una peça clau per determinar les característiques de qualsevol metodologia.

 

Una bona avaluació, doncs en indicarà que hem fet un bon ús de competències alhora ensenyament-aprenentatge.

 

Per acabar, parlarem dels mètodes globalitzats basant-nos amb Zabala, els quals destacarem els centres d'interès, amb els centres d'interès de Decroly.

Aplicà el mètode basat en la comprovació del fet que a les persones els interessa sobretot satisfer les pròpies necessitar naturals, amb el lema “per la vida, mitjançant la vida”.

Aquestes necessitats, doncs implicaran un coneixement del medi i de les formes de raccionar-hi. El medi esta constituït per l'infant, la família, l'escola, la societat, els animals, les plantes, la terra... Avui dia amb aquest terme es defineix el treball de coneixement sobre un tema que sigui engrescador, i que porta a utilitzar diferents recursos disciplinaris en el procés que condueix a conèixer-lo.
 

Una de les idees bàsiques que va partir Decroly es "La palanca eficaç de tot aprenentatge és l'interès, especialment, el profund, nascut de les necessitats primàries i que es manifestació del instints"
 

I amb aquesta idea, esmento l'eina d'aquesta setmana.
 

La meua cosina, Aroa va néixer a finals de desembre, llavors es quasi un any més petita que tots els de la classe. A molts amics seus, per no dir tots, se li han caigut algun dent de llet, i ella encara no. Llavors, va venir i tot seria en va dir indignada que volia que també se li a cauessin les dents. Després d'aquesta respota, vaig tenir que explicar-hi poc a poc que les dents es cauen quan compleixes els 5 anys, i que tot segueix una fase com la poma neix de l'arbre i després se la menja.

 

El currículum

Aquesta setmana a classe, ens hem centrat principalment en el currículum. Van ser 3 hores i mitja plenes d'informació sobre el currículum i lectures sobre ell com la de “Maldito Currículo” de Pedro Villarubia, on fa una crítica, la qual vam tenir molt que comentar i ens va agradar molt.

Ara centrant-nos en el tema, començarem amb el seus orígens per donar una petita introducció. El concepte del currículum es troba ja des de 1918 a l'obra de Bobbit, un educador americà. Per altra part, a Espanya el currículum es troba en marxa des de la LOGSE. A la LOGSE trobam un currículum de mínimes, on tot allò que anem utilitzant es pot reduir, reutilitzar, però mai es pot eliminar res.

En Gimeno Sancrístán (1985) ens va fer veure una divisió la qual haurien de superar, on parla que “al sistema educatiu, uns estudien l'educació, altres decideixen l'educació i altres la realitzen”

Llavors, segons en Gimeno hi ha cinc corrents diferents al currículum.

En primer lloc tenim el currículum com estructura organitzada de coneixements. Aquesta es una perspectiva que emfatitza la funció transmissora de l'educació i per tant, s'estructura únicament entorn les assignatures.

En segon lloc, trobam el currículum com a sistema tecnològic de producció. Aquest es tracta com una declaració d'intencions, objectius d'aprenentatge o dels resultats cercats pel sistema educatiu.

Seguidament, com a tercer corrent, trobam el currículum com a pla d'instrucció. Aquest s'entén com a una planificació sistemàtica que requereix definir un objectius, continguts, metodologia i avaluació.

El quart corrent que esmenta en Gimeno és el currículum com a conjunt d'experiències d'aprenentatge. Aquest s'entén com aquell conjunt d'experiències que viu l'alumne a l'escola, i és a on neix el concepte del currículum ocult, ja que els alumnes viuen una serie d'experiències d'aprenentatge que no han estat explicitades en el suposat currículum.

Finalment, per acabar amb els cinc corrents, tenim el currículum com a solució de problemes. Aquest està centrat principalment en l'anàlisi de la pràctica. Es tracta d'una proposta integrada de principis generals per a orientar la pràctica escolar com un procés de solució de problemes, proporcionant així les bases per a planificar, avaluar i justificar el projecte educatiu.

En Gimeno a més, esmenta el currículum ocult, aquell que segueixen els alumnes a través dels missatges subjacents que dona el mestre. Com un clar exemple d'una mestre cridant als seus alumnes per dir-los "No teniu que cridar." Llavors, els alumnes realment veuen que si hi ha que cridar. Per tant hi ha que ser conscients del missatge que realment estem donant.

Per deixar acabat el tema d'en Gimeno, doncs diu que “els currículums són l'expressió del conflicte d'interessos i forces que graviten sobre el sistema educatiu en un moment determinat i podríem dir que expressen els valors dominants d'una societat fins que aquesta es assignada a la institució escolar”

A continuació, parlarem de les característiques del actual currículum, els quals tractarem una a una.

• Currículum únic d'etapa: suposa la desconsideració de currículums especials. Té un marc únic en el qual s'hi fan les adaptacions i mesures de suport necessàries.     
• Currículum com a instrument de treball: document en el qual el professor desenvolupa i revisa la seua pràctica.
• Currículum obert i flexible: obert perquè el nivell de concreció del currículum prescriptiu és ampli per tal de que es completi a nivell de centre, i flexible perquè  es pugui adaptar a qualsevol context educatiu.
• Currículum descentralitzat: es dóna una elevada autonomia per a la gestió i desenvolupament del currículum.
• Currículum científic: persegueix una pràctica pedagògica científica, basada principalment en el constructivisme i amb un enfocament investigador.
• Currículum sistèmic: on la modificació d'un element implica un canvi en un altre.
• Model curricular que requereix un professorat professional, amb major formació i responsabilitat en la seua feina. 

Una part essencial en el currículum són els nivells de concreció. A partir de l'esquema que he realitzat, estret del llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil de E. Basseda, T. Huguet i I.Solé, explicarem cada un dels nivells.

• El primer nivell de concreció es concreta en un document de Disseny Curricular (DCB). L'agent responsable el qual és l'Administració educativa, estableix uns objectius generals per etapes i/o àrees. Es refereix a una etapa educativa i dóna orientacions per a l'ensenyament i per a l'avaluació. Es un referent obligat per a l'elaboració del segon i del tercer nivell de concreció.
• El segon nivell de concreció s'explicita en el Projecte Curricular de Centre (PCC) i que elabora el claustre del centre. Consta dels objectius generals de l'etapa, els objectius i els continguts de cadascuna de les àrees, els objectius generals de cada cicle i la seqüenciació dels continguts, la metodologia didàctica, els materials curriculars que s'utilitzen i les decisions en relació amb l'avaluació i els criteris de promoció dels cicles entre altres.
• El tercer nivell de concreció es concreta en les programacions d'aula que fa cada mestre per dur a terme la seua pràctica al llarg de tot un curs. Els aspectes que hi són referits són els objectius didàctics de les diferents seqüències didàctiques, els continguts que s'hi treballen; comporta una presa de decisions en relació amb els continguts a dins d'un cicle i una temporització al llarg de tot el curs dels diferents continguts que cal treballar, i s'expliciten les estratègies didàctiques, les activitats i els recursos que cal utilitzar. Així, es fa necessari fer una referència a la manera com es fa l'avaluació inicial, formativa i sumativa.
  
  Per anar acabant l'entrada d'avui, seguirem amb les fonts del currículum, allò importat per tractar a l'escola. El paper doncs que donem a cada una de les fonts està en funció del nostre concepte de l'educació.
• La font sociològica, allò que és important en un moment històric. Té com a referència les demandes socials i culturals en relació al sistema educatiu. El currículum doncs, ha de recollir les finalitats i funcions de l'educació, de tal manera que pontenciï la integració dels alumnes com a membres actius i responsables de la societats a la qual pertanyen. Pretén un desenvolupament integral de la persona, i és aquesta font la que marcarà els tipus de continguts en relació a aquesta finalitat.
• La font psicològica, allò adient en un moment determinat en el desenvolupament cognitiu. Ens donarà una visió sobre els processos d'aprenentatge dels alumnes i quines són les condiciones que afavoreixen l'aprenentatge.
• La font disciplinària, fa referència a les matèries que s'han de donar. Són els especialistes els que determinen quins són els continguts essencials i els secundaris.
• La font pedagògica recull el coneixement teòric entorn a l'ensenyament. És important conèixer aquelles aplicacions didàctiques que han tengut èxit per a la seua aplicació sistemàtica.

Finalment, per acabar, un currículum ha de donar informació en relació amb els diferents aspectes relacionats amb l'avaluació: què cal avaluar, com cal avaluar-ho i en quins moments cal fer-ho.

L'avaluació ens ha de proporcionar informació útil per poder continuar ensenyant. Cal avaluar tots el tipus de continguts i en relació amb totes les capacitats que cal desenvolupar. El referents últim en l'avaluació han de ser els objectius generals de l'etapa en qüestió. Cal avaluar també el Projecte de centre, amb la finalitat d'identificar possibles desconnexions entre els objectius formulats i el nivell d'aprenentatge realment assolits.

Per altra part, cal avaluar al principi, durant i al final del procés d'aprenentatge, fer una avaluació sistemàtica i continuada al llarg de tot el curs i avaluar en finalitzar una etapa educativa.

I finalment, l'observació és l'estratègia principal d'avaluació a l'etapa d'educació infantil. Cal utilitzar els instruments que siguin més adequats per avaluar un aspecte concret de la pràctica, com escales d'observació, entrevistes, converses.. i cal donar una informació a les persones interessades de les decisions extretes a partir de l'avaluació, com al pares, mares, altres mestres...

Per acabar, finalment amb l'entrada farem una petita reflexió sobre: com hauria de ser el mestre per ser capaç de donar el currículum? Un mestre ha de ser competent i professional.

L'escola tradicional no tenia la mateixa cultura professional que tenim ara. Els mestres a més, han de ser conscients de lo que diu el currículum. Un mestre ha de ser capaç de reprogramar el seu currículum any a any. Reprogramar és un moment de reflexió.

Ir a descargar

AUDIO: "Cambiaré de opinión tantas veces como adquiera conocimientos nuevos. Compadezco al que, después de haber expresado una opinión, no puede abandonarla nunca más".

Florentino Ameghino

Competències

Aquesta setmana ens hem tornat a centrar en el llibre d'Antonio Zabala “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias” com ja hem fet en algunes entrades anteriors, parlant del 10 principis, de la polèmica de saber per saber o saber per saber fer o de competències en general. Però aquesta setmana ens centrarem en el concepte competència.

Per començar, podem veure un petit vídeo on surt en Zabala explicant què és una competència.



Zabala descriu una competència com "Aquel conjunto de hablidades, conociemintos y actitudes integrados que permite dar respuesta a problemas nuevos y situaciones también distintas en todos los ámbitos de la  vida".

L'idea de competència ha creat diversos conceptes de ell mateix. Des d'un principi saben que el terme “competència” va néixer de les empreses, amb la idea (com abans ha dit Zabala) de resoldre problemes.

Per altra part, anem a parlar del concepte competència en una persona, es a dir, una persona NO es competent en sí mateixa, sinó que la persona ha de demostrar la competència en una situació concreta. Doncs així, demostraríem el concepte d'en Zabala: una persona es competents quan es capaç de donar una resposta a un problema en qualsevol situació.

En conseqüència, després es centrarà en avaluar a la persona en sí, considerant si la seua resposta ha sigut més o menys competent, es a dir, si el seu grau de competència es major o menor.

A continuació parlarem de les diferents competències que hem d'adquirir segons en l'àmbit on ens trobem. Segons en Zabala, entenem que la formació de tots el ciutadans té que estar encaminada a que siguin competents per donar una resposta als problemes que es podem donar en la vida per tal de millorar la societat, llavors les competències es desenvoluparan en l'àmbit social, interpersonal, personal i professional.

En l'àmbit social la persona haurà de ser competent per tal de participar activament en el desenvolupaments de la societat, intervenint en ella d'una forma correcta i responsable, valorant-la, comprenent-la, amb la finalitat de que sigui cada volta més correcta, més democràtica al favor de tots, més justa i sobretot solidària.

En l'àmbit interpersonal, la persona caldrà que sigui competent per relacionar-se, comunicar-se i viure positivament amb els demés, cooperant i participant en totes les activitats humanes des de la compressió, la tolerància i la solidaritat.

En l'àmbit personal, hi haurà que exercir de forma responsable i crítica la autonomia, la cooperació, la creativitat i la llibertat, a través del coneixement i la compressió en sí mateix, de la societat i de la natura.

Abans de poder emprendre aquesta tasca personal, s'haurà d'aprendre a analitzar i interpretar allò que succeeix al voltant, així utilitzant l'autoconeixement, l'autoconcepte, l'autoestima i la pròpia autonomia, com a base essencial de la psicologia en bases del desenvolupament cognitiu.

Per acabar, en l'àmbit professional l'individu deu ser competent per exercir les tasques professionals adequades a les seus capacitats, a partir de coneixement i habilitats específiques de la professió, de forma responsable, flexible i rigorosa, de manera que li permeti satisfacer les seus motivacions i expectatives de desenvolupaments professional i personal.

Per tal d'arribar a totes i cadascuna d'aquestes dimensions, el paper essencial que s'ha de seguir és el de l'escola, ja que aquesta “ és l'encarrega de promoure una cultura de solidaritat, justícia, participació, respecte als demés i a les seues diferencies, i defensa dels sers humans més dèbils.” (Zabala, 2007) Però sobretot, l'ensenyança en l'àmbit professional és l'encarregada de facilitar el seus desenvolupaments , exercint essencialment una funció orientadora que permeti el reconeixement i la potencialització de cada una de les seus habilitats segons les seus capacitats i interessos.

Per això com diu en Zabala, el paper de l'escola es molt important, i no sòl per "formar universitaris" sinò per seleccionar-los i mostrar-los les diferents opcions que hi ha, per formar-se a la vida.

Try our slideshow creator at Animoto.

(Fotos realitzades per mi. http://www.flickr.com/photos/andreitaalba/)